S’estreny el setge cap a ERC

Cada dia que passa s’estreny més el setge cap a ERC per part dels seus socis de govern per mirar de convenç-se’ls de què es sumin a l’acord estatutari, tot recordant-li que el govern tripartit difícilment podrà mantenir-se si ERC no dóna suport a l’Estatut –llegiu notícia-. Pressions a les que també s’ha sumat el PSOE en boca del seu secretari d’organització, José Blanco, preguntant-se si “ERC pot seguir al tripartit i no donar suport a l’Estatut”.

En definitiva, tot apunta que els socis de govern d'ERC no estan disposats a permetre que estiguin a missa i repicant campanes. Veurem en els propers dies si ERC es manté ferma amb la seva oposició a l'Estatut o comença a modular el seu discurs.

ERC, la culpa no és del missatger

És significatiu com ERC ha dirigit tota la seva ira cap Convergència i Unió pel seu acord amb Zapatero per aprovar l’Estatut, acord al qual també s’hi han sumat els seus socis de govern –PSC i ICV-EUA-. És significatiu perquè amb aquesta actitud la gent d’ERC ha preferit tancar files i matar el missatger, a l’espera d’obtenir algun magre benefici electoral o si més no per amagar les pròpies vergonyes.

La gent d’ERC haurien de deixar-se d’orgues i no malgastar energies intentant culpabilitzar a Convergència i Unió de les retallades que ha sofert l’Estatut. En tot cas, ERC hauria de demanar explicacions als seus socis de govern, aquí i a Espanya, perquè han estat incapaços de complir la paraula donada de recolzar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Ja que si hi ha algú que no actuat honestament aquests han estat els socialistes, cal no oblidar-ho!!!

Convergència i Unió davant la tessitura d’haver de decidir pel tot o res, ha actuat pragmàticament i seguint la política de peix al cove ha cercat un punt mig d'entesa. Ja que aspirar a un canvi real d’Espanya era una mera utopia, una falsa il•lusió. Situats en aquest punt i amb el perill afegit de beneficiar de retruc al PP si l’Estatut s’encallava, la millor sortida ha estat acordar un nou Estatut de transició amb Zapatero que suposarà un avenç real en el nostre autogovern i finançament respecte l’Estatut vigent. Tot mantenint viva la flama de la reivindicació nacional amb l’horitzó posat a l’Estatut aprovat pel 90% de les forces polítiques catalanes el passat 30 de setembre.

Carta oberta a ERC

Benvolguts amics i amigues d’ERC,

Permeteu-me la llicència d’adreçar-vos aquestes reflexions al voltant de l’acord Mas-Zapatero per l’aprovació del nou Estatut. Des d’aquestes modestes ratlles, vull mostrar-vos la meva solidaritat amb la gent d’ERC i dir-vos que entenc el vostre desencís per la deslleialtat mostrada per en Zapatero vers vosaltres. Entenc que us sentiu empipats, molestos i humiliats i que reaccioneu com una núvia refusada al mateix altar.

Hauríeu d’entendre que la vostra frustració no l’heu d’abocar en contra de Convergència i Unió sinó en els socialistes espanyols i catalans, puix han estat ells qui, en darrer terme, trencant la seva paraula donada d’aprovar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya els qui han fet inviable qualsevol altre acord.

Però és també en aquests moments de malestar quan cal fer memòria i recordar que vau ser vosaltres qui vareu obrir les portes de bat a bat del balcó de la Generalitat a en Zapatero i, fins fa quatre dies, el vostre conseller primer, Josep Bargalló demanava a Convergència i Unió que no trenqués el consens de l’Estatut. I ara, sou vosaltres qui precisament per un atac de banyes esteu reticents a sumar-vos al pacte de l’Estatut. Un nou Estatut que, malauradament, queda lluny de l’horitzó marcat pel Parlament el passat 30 de setembre però que en definitiva no deixa de ser un salt endavant en el nostre autogovern.


També voldria demanar-vos que fóssiu honrats i valents i que no descarregueu tota la vostra bilis i mala llet contra Convergència i Unió en nom d’un acord que, avui per avui, considereu insuficient. Puix, no heu d’oblidar que el temps tot ho cura i que un cop superat l’atac de banyes us sumareu ben aviat al consens de l’Estatut. Ja que si no fos així, no tindria cap sentit ni justificació, més enllà de mantenir la cadira i el sou, continuar governant al costat d’aquells que han impossibilitat amb el trencament de la seva paraula donada l’aprovació de l’Estatut tal i com el varem aprovar el passat 30 de setembre.

Salut.

El millor Estatut possible

Vagi per davant que aquest no és el meu Estatut. El meu Estatut és l’aprovat pel Parlament de Catalunya el passat 30 de setembre del 2005. Dit això, no puc deixar de reconèixer que l’Estatut pactat per Artur Mas i Zapatero és el millor Estatut possible al qual podíem aspirar, avui per avui, a consensuar amb els socialistes espanyols. Puix una vegada trencada la paraula donada per Zapatero d’aprovar l’Estatut que aprovés el Parlament català i davant la pressió mediàtica i política, interna i externa, a la qual estava sotmès, amb el conseqüent desgast electoral feien inviable anar més enllà.

Per tant, situats davant la tessitura d’aprovar un nou Estatut o de no aprovar-lo, fet que només hagués beneficiat al PP, la millor sortida ha estat l’acord al que han arribat Mas i Zapatero perquè suposa per a Catalunya un avanç real en l’autogovern, tant pel que fa a la definició de Catalunya com a nació, en la delimitació de les nostres competències, com en la millora del sistema de finançament.

Tot i això, no podem negar que el nou Estatut resultant queda lluny de l’horitzó nacional que dibuixa el projecte d’Estatut aprovat el passat 30 de setembre i, per tant, l’Estatut que aprovarem serà un Estatut de transició. Puix el poble català va marcar, clarament i de forma pràcticament unànime, quin és el llistó real d’autogovern al qual aspirem. Ara no ens serà possible assolir-lo però l’objectiu està fixat.

Ibarra desbarra

El gran guardià de les essències pàtries del PSOE s’ha destapat aquest matí implorant que PSOE i PP es posin d’acord per patriotisme i evitar així el perill de desmembració de l’Estat espanyol, a parer seu, que suposaria l’aprovació del nou Estatut català. La seva brillant proposta no ha estat altra que demanar que el PSOE paralitzi totes les reformes estatutàries en marxa.

Parafrasejant la dita franquista “antes roja que rota”, i posant-la en boca del Ibarra seria “antes azul que rota”. Estic convençut que Ibarra subscriure plenament aquesta afirmació.

Ni els “progres” espanyols donen suport a l’Estatut

Crec que era Josep Pla qui afirmava que “el més proper a un nacionalista espanyol de dretes és un nacionalista espanyol d’esquerres”. Em ve a la memòria aquesta afirmació al llegir que la trobada entre intel•lectuals catalans i espanyols, organitzada per la Fundació Pi i Sunyer i la Universitat Pompeu Fabra, per mirar d’apropar posicions i redactar un manifest de suport a la proposta de nou Estatut ha acabat amb fracàs.

Ha estat des de Catalunya estant molt comentat la manca de suport de la intel•lectualitat progressista espanyola al nou Estatut. La realitat és que aquests suposats intel•lectuals progressistes defensen públicament que el nacionalisme és quelcom tronat i passat de moda, i sovint correguen tintes contra el que ells consideren excessos del nacionalisme català i/o basc. I en aquest sentit, la proposta de nou Estatut és un d’ells. Així, Emilio Lamo de Espinosa, sociòleg de la Universitat Complutense de Madrid, afirmava que “ ho desmesurat no és la redacció de l’Estatut, sinó el propi Estatut”.

En el fons de la qüestió, ells són tant o més nacionalistes que els catalans o els bascos però ells ja tenen la seva nació reconeguda per la Constitució i, per tant no cal que s’autodefineixin com a tal. Rere la defensa de l’estatus quo de la Constitució s’amaga la voluntat d’un nacionalisme bel•ligerant amb tot allò que posa en dubte la seva nació: una nació centralista, uniforme i castellana.

Les bestieses de l’Espanya suposada plural

És realment alarmant el provincianisme i la incultura de la que fan gal•la alguns polítics, magistrats, membres de l’exèrcit, suposats periodistes i intel•lectuals espanyols. Aquesta setmana ha estat, especialment, prolífica en declaracions conflictives que han tingut el punt de mira en Catalunya i la proposta de nou Estatut.

Així, un alt càrrec institucionals com el President del Tribunal Suprem s’ha atrevit a comparar sense cap mena de rubor l’obligació d’aprendre català per exercir de magistrat a Catalunya amb el fet d’aprendre a ballar sevillanes a Andalusia, tot adduint, que el català no té cap rellevància social. Demostrant així, un cop més, la ignorància dels espanyols alhora de conèixer la realitat social de Catalunya i de la seva llengua.

També l’alcalde de Salamanca ha estat notícia per la seva indignació davant el retorn, per sort ja inexorable, dels documents de la Generalitat incautats pel dret de conquesta pel règim franquista.

Malauradament el discurs franquista de l’Espanya “una, grande, libre y castellana” segueix present en la mentalitat de la majoria de ciutadans espanyols després de més de 25 anys de democràcia.

Tics antidemocràtics a l’exèrcit espanyol

Les declaracions del tinent general José Mena Aguado adduint que l’exèrcit pot veure’s obligat a intervenir a Catalunya si s’aprova el nou Estatut, tal i com fou aprovat pel Parlament, posa de manifest l’existència de comandaments antidemocràtics al sí de l’exèrcit que no han entès, després de 30 anys de democràcia, quin ha de ser el paper de l’exèrcit.

L’exèrcit és una institució armada sotmesa al poder legislatiu i executiu i, en cap cas, pot actuar de forma autònoma, puix si així ho fes es podria entendre com un cop d’estat. El tinent general José Mena Aguado hauria de ser cessat immediatament per haver ultrapassat els límits i haver legitimat amb les seves paraules un possible futur alçament militar.

Malauradament, els valors franquistes d’“una, grande y libre” encara segueixen vigents en una part important dels comandaments militars espanyols.

És la salut una prioritat del tripartit?

Més enllà de les dades propagandístiques que, de tant en tant, ens llancen des dels gabinet de premsa de la conselleria de Salut per afirmar que l’atenció sanitària ha millorat gràcies a la gestió del govern tripartit –reducció llistes d’espera, major temps d’atenció als CAP…-. Des de l’experiència com a usuari habitual del servei d’atenció bàsica de salut, en tant que pare d’una nena de 8 mesos, m’atreviria a afirmar que no ha millorat, ans al contrari ha empitjorat.

I a les proves em remeto. Ahir, sense anar més lluny, vaig dirigir-me al CAP El Pla de Sant Feliu de Llobregat, al volts de les 17.30 hores, per a què el/la pediatra pogués atendre a la meva nena d’urgència. La sorpresa fou majúscula al comprovar que ahir tarda al CAP El Pla no hi havia visita pediàtrica, motiu pel qual em van derivar al CAP de La Rambla de la mateixa població on només havia un pediatra per atendre una població de 40.000 habitants. Finalment, la nena fou visitada pel pediatra a les 20.30 hores.

No obstant, les meves peripècies no es limiten al incident d’ahir. Ja que en el mateix CAP El Pla de Sant Feliu de Llobregat visita una pediatra d’origen sud-americà que no entén el català i no fa cap esforç per entendre’l. Simplement, es limita a demanar que li repeteixis en castellà o si vas amb la teva parella t’ignora i es dirigeix a ella si li ha parlat en castellà. Sent aquest fet una clara vulneració dels meus drets com a ciutadà catalanoparlant de ser atès en català al meu país.

Crida a mantenir la unitat d’acció

Maragall en el seu missatge de cap d’any feia una crida als partits catalans a mantenir la unitat d’acció en el tema del nou Estatut. Una unitat d’acció que ha de passar, forçosament, per defensar el projecte de nou Estatut, tal i com, s’aprovà al Parlament.

En aquest sentit, en Maragall com a president del seu partit té molta feina a fer ja que són, precisament, els socialistes catalans qui amb la seva ambigüitat poden acabar trencant la unitat d’acció dels partits catalans posant-se al costat de les propostes de retallades de l’Estatut apuntades pels socialistes espanyols.